A les nostres aules, en català!

A les nostres aules, en català!
Contra la sentència, desobediència!

dimecres, 2 de febrer del 2011

URV i Banco Santander: sobre el desmantellament de la universitat pública


El passat 23 de novembre el president del Banc Santander, Emilio Botín, i el rector de la Universitat Rovira I Virgili, Francesc Xavier Grau signaven un conveni de col·laboració a partir del qual l'entitat bancària aportarà un ajut de 200.000 euros anuals en el període 2009-2011. Alhora, Botín felicitava la URV pel recent assoliment de la distinció: Campus d'Excel·lència Regional. L'Espai Europeu d'Eduació Superior, més conegut com a Pla Bolonya, comença a vertebrar-se.

Però, exactament, què és això del Campus d'Excel·lència? Què comporta? Teòricament, aquesta distinció pretén promocionar l'excel·lència en investigació i formació, internacionalitzar el sistema universitari i implicar-lo en el canvi econòmic basat en el coneixement i en la millora de la innovació. L'objectiu final d'aquesta estratègia es situar les millors universitats de l'Estat espanyol entre les 100 primeres d'Europa. A la pràctica, segons un informe de l'economista nord-americana Sylvia Ann Hewlwtt, la instauració de models de finançament competitius dins del món de l'ensenyament va intímament relacionat amb la degradació del coneixement de l'estudiantat1. Si ja tenim universitats de “primera” i de “segona”, aquestes mesures no faran més que augmentar les diferències existents depenen del grau de finançament que pugui obtenir la universitat, elititzant així les que disposin de més recursos. Rebre una educació pública i de qualitat depèn i encara dependrà més del lloc on hagis nascut i del teu nivell adquisitiu. Però l'educació pública no era gratuïta, universal i de qualitat? Era... Tant l'acord amb el Banc Santader com l'assoliment de la distinció Campus d'Excel·lència són mostres de com el capital privat cada cop entra amb més força al sistema educatiu públic.

Sembla, o ens volen fer creure, que tot ens públic és deficitari i que sinó s'estimula la competència, les coses no funcionen. Que els hi preguntin als milers de nens i nenes d'arreu dels Països Catalans que han d'estudiar en una escola pública feta de barracons. De mica en mica i recolzat en la fal·làcia anteriorment esmentada, hem anat veient com l'estat del “benestar” era desmantellat per les successives privatitzacions. El procés es ben senzill, la falta de finançament i de recursos poc a poc va desvirtuant l'ens públic. Alhora mitjans de comunicació i classe política (vegis tan esquerres com dretes) s'encarreguen de difondre als quatre vents, que tan sols l'entrada de capital podrà redreçar la situació, i que a més gràcies a la concessió, s'engrandiran les arques. Fins que l'estat, seguint les directrius del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, executa la privatització. Correus, Renfe, Telefònica, recentment els aereoports... i com no, i tal com marquen els acords presos per l'OMC (Organització Mundial del Comerç), progressivament l'educació s'adequarà als interessos del mercat i de les grans corporacions.

Així doncs, l'excusa és la següent: cal aplicar criteris empresarials per tal d'aconseguir que l'educació pública no sigui deficitària. Però... coneixement i mercat lliure, són un binomi compatible? Es pot assegurar que hi ha carreres més productives que d'altres? Seguint el criteri econòmic, enginyeries i demés rebran finançament, però i les humanitats... quin rèdit es pot treure de quatre “somiatruïtes”? Conèixer la nostra història o el comportament social i humà comporta algun benefici econòmic? Segons el sociòleg Vincente Verdú, l'economia és la ciència social matemàticament més avançada, alhora que és la ciència humana més endarrerida. Verdú afirma que l'economia deixa de banda les condicions socials, històriques, polítiques, psicològiques i caòtiques, que són inseparables de les activitats mercantils2. I avui en dia, aquesta “puresa” ha subordinat fins i tot al coneixement, incidint directament ens els plans d'estudi fets a mida de les grans corporacions.

Just quan em vaig assabentar de l'acord entre el Banc Santader i la URV, em trobava a la cafeteria de la facultat d'enginyeries. Fent el cafè em vaig trobar un company que estava cursant els crèdits lliures URV solidària. Vam parlar, vam comentar la notícia que sortia en portada del diari i el contingut del crèdits lliures. En aquests crèdits es feia un repàs d'accions d'empreses multinacionals que o tenien negocis amb governs dictatorials o que s'aprofitaven de la falta de drets humans per dur a terme les activitats mercantils d'una forma més rentable. Entre aquestes empreses, i sense endur-me cap sorpresa, el meu company em va comentar que es trobava el Banco Santader. Segons un informe de l'ONG Global Witness3, els grans bancs (entre ells el d'en Botín) estan ajudant a sostenir als règims corruptes al facilitar les transaccions de dictadors i èlits que trafiquen amb els guanys del saqueig de recursos naturals a l'Àfrica i Àsia Central. Concretament el Banco Santander té connexions amb la família del dictador de Guinea Equatorial, Teodoro Obiang.

Surrealista i hipòcrita, oi? Res més enllà de la gran fal·làcia en què vivim. Si els bancs privatitzen els guanys i socialitzen les pèrdues mentre el poble resta passiu... perquè no poden sotmetre el coneixement a les lleis del mercat amb total impunitat? Som la joventut que tindrem el futur més negre que els nostres pares, som la joventut que no arriba ni a cobrar 1000 euros al mes, som la joventut que no troben feina perquè no n'hi ha, la que no tindrà una casa en la vida... Som la joventut educada per servir... no pas per pensar o tenir una actitud crítica, som la joventut que “traga i calla”. Fins quan durarà la teva paciència?

SEPC URV

1Hewlwtt, SYLVIA ANN. (1993) Child Neglect in Rich Nations UNICEF, Nova York.

2Verdú, VICENTE. (2009) El capitalismo funeral. La crisi o la Tercera Guerra Mundial. Barcelona: Editorial Anagrama. Pàg. 17