En un
moment de crisi social, econòmica i ambiental com en el que ens veiem
immerses, el transport públic hauria de ser un servei de fàcil accés per
al jovent del nostre país, per tal de poder moure’ns pel territori
d’una manera ràpida, eficient i respectuosa amb el medi ambient. Malgrat
tot, en comptes d’intentar satisfer els veritables interessos de les
classes populars, els nostres polítics i governants es dediquen a buscar
el benefici personal i de les empreses a les quals s’ha adjudicat el
servei, o redueixen les partides de finançament dedicades al transport
públic. Aquesta és la pràctica que duen a terme els nostres polítics i
governants de manera reiterada, amb la falsa i demagògica excusa de la
crisi econòmica.
Ja fa
anys que, per culpa de la deixadesa de les administracions, les xarxes
de transport públic del nostre país es troben en un estat de
precarietat. Encara que la situació ja era per si mateixa prou
rudimentària, l’any 2012 es va aplicar un desorbitat increment del preu
del transport públic, adduint l’excusa que les usuàries només paguen un
25% del cost real del servei, i que en moments de crisi les
administracions no poden sufragar aquesta despesa. Es tracta d’arguments
demagògics i classistes que obvien que les classes populars ja paguen
el transport públic mitjançant els impostos que abonen a les
administracions cada any, de manera que al pagar el bitllet simplement
s’està refinançant el servei. Per si amb les pujades de l’any passat no
n’hi hagués hagut prou, amb el començament de l’any 2013 les nostres
administracions tornen a apujar el preu del bitllet entre un 3,1 i un
4,1%. És a dir, que tornen a encarir el cost del bitllet, i fins i tot
ho fan per sobre del nivells de IPC. Tot això sempre deixant de banda
les reivindicacions de les usuàries i sense tenir present la gran
davallada que ha patit el servei.
A les
àrees metropolitanes del Països Catalans, sobretot de Barcelona,
València i Palma, les insuficiències financeres estan a l’ordre del dia:
al transport públic i la mala gestió del servei fan que utilitzar el
transport públic s’hagi convertit en un veritable luxe per al jovent de
les classes populars. Un dels afers més flagrants és el cas de TMB
(Transports Metropolitans de Barcelona) –empresa pública que gestiona el
servei de metro i bus de l’àrea metropolitana barcelonina–, que des de
fa anys va reduint cada vegada més tant la freqüència de pas dels
combois, com el número de línies de bus i metro; al mateix temps que
està aplicant increments sistemàtics del preu del bitllet. Afegit a tot
això, TMB té 300 alts càrrecs amb sous de més de 80.000 euros anuals, i
efectua nombroses reunions en què es paguen suculentes primes als
polítics de l’àrea metropolitana perquè hi concorrin. N’és un exemple
l’alcalde barceloní Xavier Trias, que ha arribat a guanyar 36.000 euros
per assistir a 3 o 4 reunions.
A
Palma, les noves tarifes de l’Empresa Municipal de Transport (EMT),
modificades per l’actual Ajuntament de la ciutat –presidit per Mateo
Isern–, de mitjana s’han augmentat els preus dels autobusos un 23%, així
com se n’ha reduït la freqüència de pas i s’han eliminat línies
“innecessàries”. Aquestes mesures afecten a milers de treballadores,
joves i estudiants, que depenen dels serveis de transport públic
–especialment de l’autobús– per desplaçar-se cada dia. Així doncs, una
vegada més, l’Ajuntament del PP aposta per un model de mobilitat basat
en el transport privat no respectuós amb el medi ambient. Cal dir que a
la ciutat de Palma els nivells de contaminació superen diàriament els
40-55 micrograms de diòxid de nitrogen per metre cúbic, xifra que supera
el límit legal permès, concentració que ha patit un augment
significatiu en els darrers anys.
A més,
les comarques interiors i rurals dels Països Catalans, que no estan
vinculades amb els serveis de les àrees metropolitanes, es troben que
aquest servei és encara molt més limitat. Moltes
comarques no disposen de línies ferroviàries, i les que ho fan solen
tenir freqüències molt baixes que en dificulten l’ús. En aquestes
comarques el servei de bus comarcal i intercomarcal, que en molts casos
és l’únic tipus de transport públic que s’hi pot utilitzar, se sol
trobar en un estat paupèrrim: alts preus dels bitllets, freqüències
horàries més que insuficients, mala connexió entre línies i retards
habituals en l’arribada i sortida dels busos. De manera que en aquestes
comarques el desplegament precari del transport públic provoca que no
existeixin connexions amb molts pobles i ciutats propers. Això dificulta
la mobilitat del jovent que no disposa o bé de permís de conducció, o
bé de diners per pagar-se un vehicle privat propi, cosa que
n’obstaculitza l’accés a llocs de treball o d’estudi.
Cal
tenir en compte que aquesta descarada pujada de preus que s’està
aplicant a totes les xarxes de transport públic del país, està
condicionada per la privatització progressiva dels transports públics
que s’està duent a terme arreu dels Països Catalans. La més gran i
important d’aquestes privatitzacions és la de RENFE, que ja ha provocat
diverses vagues i mobilitzacions de les treballadores d’aquesta empresa,
que denuncien que la privatització comportarà una reducció de plantilla
i de freqüència de pas dels combois, així com nous augments del preu
del bitllet. Com a usuàries, les joves sabem que la progressiva
privatització del transport públic només pot provocar un major
deteriorament del servei.
Encara
que els nostres polítics ens vulguin fer creure que aquest procés de
privatització s’imposa per reduir els alts nivells de dèficit públic
provocats per la crisi econòmica, les privatitzacions tenen un marcat
caràcter ideològic. La conversió del capital públic en capital privat
pretén fer-nos avançar cap a un model econòmic de capitalisme salvatge
en què s’ometen el interessos de les classes populars i l’únic motor de
l’economia és el benefici dels grans capitals privats. Amb el pretext de
la crisi econòmica, les grans fortunes guanyen cada vegada més poder, i ens forcen a avançar cap a un model
de capitalisme basat en la privatització de tot tipus de serveis
públics bàsics (educació, sanitat, transport públic, etc.), i així
reduir al mínim el paper de l’Estat. D’aquesta manera, s’elimina
progressivament el rastre de l’estat del benestar, que per nosaltres ja
era insuficient.
Com
a joves estudiants hem vist reduït cada cop més el nostre poder
adquisitiu i capacitat d’autonomia econòmica. Primer, amb la imposició
del Pla Bolonya que, degut al model d’avaluació continuada, ens impedia
compaginar feines precàries amb els estudis. A més a més, el curs passat
vam veure augmentada la nostra matrícula fins a un 67% provocant
l’endeutament de les estudiants amb les entitats bancàries. A aquestes
reformes per excloure la classe treballadora de les aules se li
afegeixen totes les que pretenen augmentar la carestia de la vida, i,
ara, li hem d’afegir aquest nou augment del transport públic.
Tenint
en compte que la majoria de nosaltres estudiem fora del nostre lloc de
procedència i que necessitem el transport públic dins les capitals on es
troben les nostres facultats, aquest augment del bitllet s’afegeix a
tots els insostenibles costos per accedir a la educació superior.
Sumant-hi la reducció de les beques de mobilitat atorgades a les
estudiants que necessitaven desplaçar-se
fins on s’impartien els seus estudis, aquest augment del cost del
transport públic no pot anar sinó en detriment, un cop més, de l’accés
de les classes populars al tipus d’ensenyament que vulguin escollir.
I
és precisament aquest camí a l’insult humà el que consciencia el jovent
i ens fa pensar que el pitjor encara ha d’arribar. Les exigències de
contenció del dèficit públic que ens imposa dictatorialment la Unió
Europea, a les quals es suma l’imminent rescat a què haurà de sotmetre’s
l’estat espanyol, només comportaran un
tsunami privatitzador de tot els serveis públics, inclòs el transport,
que provocaran un empitjorament de les condicions del servei i un
encariment del que pagaran els usuaris.
Des
d’Arran i el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), entenem
el transport públic com una eina al servei de les classes populars,
allunyat dels interessos privats, i que ha d’afavorir la cohesió
territorial i social entre els diferents indrets del nostre país. També
apostem per un model de transport públic respectuós amb el medi ambient i
accessible per a tot el jovent del nostre país, allunyat de projectes
elitistes com el TAV (Tren d’Alta Velocitat).
Per
aquest motiu, animem al jovent del nostre país a plantar cara contra la
pujada de taxes del transport públic, ja sigui mitjançant accions de
protesta o bé mostrant la seva insubmissió utilitzant el servei sense
sufragar el preu del bitllet.
Contra les retallades i la privatització: No paguem! Defensem el transport públic!
Arran, organització juvenil de l'Esquerra Independentista - www.arran.cat
Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), organització estudiantil de l'Esquerra Independentista - www.sepc.cat
